Rua

Dels molts que falten en la foto, aquesta vesprada, pel centre de València, recordaré De la Rúa. Molt especialment De la Rúa.

Dir ací

No sempre es té la capacitat, o les ganes, de convertir l’anècdota en Història, el nom comú en propi. La majoria de les vegades, si açò s’assembla a un hivern no és per impecable, sinó per desolat, erm, remotament fred. Una aparença, només; perquè les coses, sortosament, no són tan negres. Ni tan sols grises. És, únicament, que no tinc ganes d’escriure sobre segons quines decepcions: si més no, mentre continue havent-hi alternatives.

Mentrestant, aquest silenci són tres llibres excel·lents, consecutius, enllaçats: El mar de Banville, Un estiu al llac de Vigevani, i Mitologías de invierno. El emperador de occidente, de Michon:

Lo que importa es que con el mundo se hagan países y lenguas; con el caos, sentido; con las praderas, campos de batalla; con nuestros actos, leyendas y esa forma sofisticada de leyenda que es la historia; con los nombres comunes, nombre propio. Que las cosas del verano, el amor, la fe y el ardor se hielen para terminar en el invierno impecable de los libros. Y que sin embargo en este hielo un poco de vida permanezca congelada, fresca, garante de nuestra existencia y nuestra libertad. Ese poco de verdad mortal que arde en el corazón frío del escrito, la belleza parca del uno y el esplendor impasible del otro, esto es lo que me esforcé por decir aquí.

Pierre Michon, Mitologías de invierno. El emperador de occidente

Punt de cadeneta

“Al principio era la palabra. Después la palabra se volvió incomprensible” (Ennio Flabiano, citado por Nicole Krauss en un hotel de Liubliana).

... i llegit en l’interessant Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas en el sofà de casa.

Cunnilingus (portades)

   

L'esquerra agònica

Acabe el llibre de Doro Balaguer que he anat llegint de manera intermitent al llarg de l’últim mes, aproximadament. Entre anades i vingudes, avions, i pauses d’altres lectures més urgents.

Tenia unes referències prèvies molt vagues del personatge en qüestió; poca cosa, més enllà d’haver-li llegit algun article en premsa, de relacionar-lo amb el comunisme i el nacionalisme valencià, i de saber-li una certa dedicació a la pintura. Poca cosa, per a un coetani amb qui compartisc una ciutat relativament menuda, i unes idees no sé si menudes, però efectivament minoritzades, subterrànies, gairebé invisibles. Causa o conseqüència, no ho tinc del tot clar; però sembla evident la fractura generacional, i això només pot ser un símptoma negatiu: en unes altres condicions, no s’explicaria que no conegués Doro Balaguer.

Molt interessant la part més memorialística del llibre, que recupera ­­­–entre altres coses– una ciutat de València inèdita per a molts de nosaltres; i la de reflexió sobre el país, la cultura i la política dels últims cinquanta anys. Em descobrisc una sintonia ideològica amb l’autor més que remarcable, i em reconforta llegir-hi coses que habitualment ningú no s’atreveix a posar per escrit. Sempre és més fàcil parlar d’una espècie de mala sort còsmica dels valencians que no parar-se a observar els esdeveniments de les últimes dècades, quins n’han estat els actors i quines les decisions que han pres. Balaguer no ho ha escrit, però jo he llegit responsables; i no només en la dreta política.

Modèstia i sinceritat, un estil reposat de persona viscuda que mira enrere des de l’escepticisme i l’absència d’ambicions. Sense afany de protagonisme, ni estridències. Sense bilis, però amb la contundència que li atorguen els anys. I amb un títol, per cert, que no pot ser més encertat. Massa amable, fins i tot, l’adjectiu.

Estètica de la recepció

Els autors d’El último guión deuen creure que han fet una pel·lícula sobre Buñuel, però l’han feta sobre el pas del temps. Sobre la caducitat de les nostres ambicions, sobre la tossuda tendència a enlletgir de les coses.

Odissea

Tot i que l’Ulisses de Joyce ha quedat –lògicament– associat a la ciutat de Dublín, l’obra conté algunes referències que van un poc més enllà de les fronteres de la ciutat –i de la torre Martello de Sandycove! En l’episodi número dèsset, per exemple, construït a partir d’una estructura de preguntes i respostes que recorda un catecisme, Bloom considera quines coses podrien impulsar-lo a anar-se'n. I, entre aquestes, l’atractiu de determinats llocs d’Irlanda; una autèntica guia turística per a fetitxistes de diversa mena:

What considerations rendered departure desirable?

The attractive character of certain localities in Ireland and abroad, as represented in general geographical maps of polychrome design or in special ordnance survey charts by employment of scale numerals and hachures.

In Ireland?

The cliffs of Moher, the windy wilds of Connemara, lough Neagh with submerged petrified city, the Giant’s Causeway, Fort Camden and Fort Carlisle, the Golden Vale of Tiperrary, the islands of Aran, the pastures of royal Meath, Brigid’s elm in Kildare, the Queen’s Island shipyard in Belfast, the Salmon Leap, the lakes of Killarney.

James Joyce, Ulysses

Nosaltres, en qualsevol cas, ens hem retrobat el fragment en qüestió a la tornada. Després de catorze dies de conduir per l’esquerra un cotxe amb el volant a la dreta. De carreteres impossibles entre paisatges impensables. I d’una ruta que coincideix només en part amb la que no va fer Bloom: Dublín, Wicklow, Cork, Cobh, Kinsale, Clonakilty, Baltimore, Limerick, Bunratty, Cliffs of Moher, Doolin, Galway, Clifden, Kylemore, Dublín. La nostra ruta.

Les Retrouvailles

Els nostres estius comencen amb els dimonis de Massalfassar i acaben en el FRA, mentrestant hem gaudit plenament d'aquest estiu que acaba. Hui és el veritable Cap d’Any i no el que marca el calendari. I en els últims dies, una cançó: Neix el món dintre l’ull, de Mishima.

Estic tranquil·la, tranquil·la.

Família

Ho hem vist moltes vegades respecte –sobretot– de la burgesia francesa –pense ara mateix per exemple en Chabrol, que n’és un mestre– i resulta que també era possible de fer-ho mirant cap a la burgesia catalana. Tres dies amb la família és una molt recomanable opera prima. Una pel·lícula de temps lent i de mirada atenta al detall, que indaga en els rituals, els rols adquirits, les relacions i les hipocresies d’una família de la burgesia gironina. I amb el fil conductor d’un personatge en formació que observa, que és dolorosament conscient de les misèries dels que l’envolten, i acaba –al final d’aquests tres dies– per sentir el dolor de la consciència de les pròpies.

La vergonya

Imagina’t, algú es precipita deliberadament cap a la perdició i el pots salvar: el salvaries? Imagina’t una operació i un pacient que pren drogues que són incompatibles amb l’anestèsia, però li fa vergonya prendre-les i no vol dir-ho a l’anestesista: parlaries tu amb l’anestesista? Imagina’t un procés judicial i un acusat que serà condemnat si no revela que és esquerrà i, per tant, no pot haver comès el crim que es va perpetrar amb una mà dreta, però l’acusat s’avergonyeix de ser esquerrà: informaries el jutge del que fa al cas? Imagina’t que és homosexual i que, com a tal, no pot ser l’autor del crim, però s’avergonyeix de ser homosexual. No es tracta que ningú no s’ha d’avergonyir de ser esquerrà o homosexual: imagina’t simplement que l’acusat se n’avergonyeix.

Bernhard Schlink, El lector

Segurament aquesta és la pregunta que ronda el llibre, on interrogants com aquests es fan palesos tant en el lector protagonista com en nosaltres que llegim el seu relat.

Ens descriu ací Michael Berg no només la història viscuda per ell, sinó també la de la seua generació. Una generació que es debatria entre la vergonya cap als pares per no actuar sobre els compatriotes adscrits al Tercer Reich, per haver preferit fer-se els cecs en comprovar l’horror que havien fet patir i la no acceptació d’aquest fills de carregar en les seues esquenes una culpa col·lectiva sense fer res per a pal·liar-la.

Un bell i senzill relat ple de respecte i d’amor, aquest últim una mica edulcorat; això he trobat en El lector. I a més, una evidència: a les guerres hi ha més innocents que els que moren víctimes de l’atrocitat, els que lluiten, tant és el costat: vençuts o vencedors, sense saber molt bé el perquè, quasi igual de nombrosos que els primers.